Trencant prejudicis

Carles Cortés (Alcoi; 1968) és l'autor de "Sara, la dona sense atributs", una novel·la que parla sobre la recerca de la salvació a través de la perdició. Pot parèixer literatura eròtica, però en "Sara, la dona sense atributs" n'hi ha més que sexe. La solitud, la culpa i la redempció són els temes principals.

Ignasi Alted i Orts. Alacant / 21 d'octubre de 2010 

Escriu vosté literatura per a minories. Les seues novel·les són en català, les protagonistes són dones i la narrativa és de gènere eròtic.

Doncs mira no et vaig a donar la raó. No tinc la sensació de ser un escriptor de minories. Amb “Sara, la dona sense atributs” està ocorrent tot el contrari. Pot parèixer que al lector no li interessen històries des d'un punt de vista femení, eròtiques i en una determinada llengua, però m´he trobat grans sorpreses. M'he trobat amb lectors que m'han dit que és la primera vegada que lligen en català, també a hòmens que han llegit la novel·la i gent que mai abans havia llegit una obra eròtica i al final els ha encantat. Açò és degut segurament que "Sara, la dona sense atributs" no és precisament literatura eròtica. L'erotisme ací és un pretext que utilitze per a parlar d'altres temes. I després m'he trobat la sorpresa, per això de les minories, que una editorial farà la traducció al castellà, a més anem ja per la segona edició en català i serà portada al teatre al 2012. Esta és una novel·la amb una aposta molt forta, d'històries contraposades que a mi m'interessaven molt. 

A més, amb "Sara, la dona sense atributs", ha tingut un reconeiximent desconegut fins ara.

Segurament perquè l'erotisme és un tema que desperta molt morbo, sobretot entre els mitjans de comunicació. Per exemple, este estiu no deixaven d'invitar-me a tertúlies en la ràdio degut a la classificació de la novel·la com a gènere eròtic. També és cert que el premi de la Vall d'Albaida 2009 i l'editorial Bromera tenen un cert reconeixement. El treball de difusió de l'editorial està sent important. És la primera vegada que en menys temps he entrat en una segona edició.

En esta novel·la els protagonistes pareixen moure's només pel sexe, però també hi ha dos temes eminentment cristians com la culpa i la redempció. Deia el Graham Green que no hi ha res com el sabor del pecat.

Estic completament d'acord. De fet esta novel·la té un deute amb l'Antic Testament, amb la Gènesi. Només has de revisar els noms dels personatges: l'Ismael, la Sara, l'Isaac, la Rebeca... Els he batejat així perquè vull polemitzar, cridar l'atenció del lector davant de situacions extremes. La relació amorosa en la novel·la entre la Sara i l'Ismael té una connotació incestuosa. En l'Antic Testament són la madrastra i el fillastre. Però és que fins a les històries que narra la Bíblia són conseqüència del sexe. He jugat amb el tema de l'incest perquè moltes vegades els límits entre l'erotisme, el sexe, el pecat i el remordiment són molt difusos. El pecat és una cosa que una moral o una persona considera que és pecat. Què és morbo i què no? Què és pecat i què no? Què és legal i què il·legal? He intentat relativitzar tots estos conceptes, perquè depén de la persona, de la cultura i de la religió el que un acte siga moral o immoral. Ni la Sara és tan bona com pareix, ni l'Ismael és tan fill de puta. No vull justificar els personatges en cap moment. Només comprendre'ls.

No hi ha més infern que el que un es busca dins de si mateix. Este podria ser l'epitafi de l'Ismael, el coprotagonista?

L'Ismael parteix del punt que no es vol a si mateix. Ni als que té al voltant. Eixa falta contínua d'afecte en realitat és una recerca contínua de sentiments. El tatuatge que porta és un record amarg de sa mare. Vull creure que en realitat l'Ismael necessita la Sara, l'estima de veritat. Però al mateix temps que la necessita, la vol destruir també. Vaig tindre molts dubtes amb el final, però crec que eixe és el final natural d'un home que es fica en una espiral d'autodestrucció. Intenta caure al precipici i arrossegar a tot el que està al seu costat.

Encara que Sara és el personatge principal, pareix que vosté ha gaudit més amb l'Ismael/Gabriel.

No cregues. Segons parlava d'un personatge o d'un altre, em sentia a gust. Segurament l'Ismael m'ha costat menys, perquè l'Ismael no té dubtes, sempre va en la mateixa direcció. Al contrari que Sara, una dona amb moltes contradiccions. 

Però sí que l'Ismael es la frontissa que unix tot.

És l'element que aboca la Sara en la desesperació. Sara és la meua rateta de laboratori. Necessite un referent masculí atractiu i contradictori com l'Ismael per a portar a Sara a l'avern. La novel·la és un bucle que comença i termina amb l'Ismael. És el que desencadena tot el conflicte. 

De veres pot resultar tan dur viure amb persones extremes.

L'escriptor sempre parteix de la vida real. Tal volta en esta novel·la haja forçat una mica l'evolució, però puc assegurar-te que et trobes amb moltes sorpreses quan parles amb els lectors. A vegades em trobe testimonis posteriors a la novel·la que em posen la pell de gallina. No faig literatura fantàstica, busque polemitzar, busque la profanació de la moral del lector. M'he trobat amb algun periodista que no ha volgut abordar l'obra per la violència de la segona part. La literatura i l'art en general ha de servir per a provocar.

Les escenes eròtiques posen al lector calent, la qual cosa és bona senyal. En qualsevol cas, ha sigut massa idealista amb eixa combinació de sexe, drogues i alcohol. Normalment sol ser un còctel dolent per a cardar.

En el joc eròtic tot és possible. Fins a quin punt el sadisme i el masoquisme no són correctes en l'erotisme? Cadascun posa els seus límits. Em vaig entrevistar amb professionals de la prostitució i és habitual el consum de drogues perquè porten una vida molt intensa. La cocaïna és un estímul necessari per a ells. Sí que és veritat que el consum excessiu comporta la degradació en tots els sentits. Però fixa't que a la fi l'Ismael serà el xulo i la Sara la prostituta.

Deia el Bukowski que la literatura del Henry Miller només era bona quan s'acostava a la pornografia. Al contrari, Hemingway li avorria. Quins han sigut les seues influències literàries en este sentit?

Els contes eròtics d'Anaïs Nin em van encantar. Van en aquesta línia. I un descobriment que vaig fer fa relativament poc, i és conseqüència i culpable d'aquesta història és la premi Nobel de 2004, l'escriptora Elfriede Jelinek. La vaig conéixer per una adaptació cinematogràfica d'una novel·la seua, "La pianista". Una història d'atracció i repulsió entre una professora de piano i un jove alumne. Una situació de límits de la condició humana. Eixe sentiment de dona agredida sexualment, voluntàriament, està en esta novel·la reflectit. Una altra autora és l'Herta Muller, que també, mare de Déu, les històries que compte. M'interessa la violència psicológica.

Donem pas a la construcció de la novel·la. Narrar en segona persona és poc habitual. La segona persona és una mena d'alter ego que comença a recriminar coses als personatges.

Vaig començar amb la segona persona als “Silencis de Maria”. Aquesta segona persona augmenta la duresa. En primera hauria estat massa subjectiu. “Sara, la dona sense atributs”, la vaig començar en primera persona, però després la vaig reprendre en un punt de vista diferent. En segona és més tallant.

A més permet a l'escriptor aparéixer en la història. Vosté pareix fer una referència a la metaliteratura al final de "Sara, la dóna sense atributs".

És la sorpresa final. Qui és eixa segona persona? La consciència? L'autor?…També n'hi ha molt de joc metaliterari amb moltes lectures. N'hi ha una relectura de l'Antic Testament, de "L'home sense atributs" de Robert Musil, on hi ha una venjança per una roïna traducció al català. Els paral·lelismes són continus. A més hi ha una intertextualitat musical amb l'Edith Piaf.

Es veritat. Cada capítol va encapçalat per una cançó d'Edith Piaf. Les cançons són com a finestres que ajuden al lector a imaginar-se el que es trobarà. Com va ser eixa selecció de títols? Primer triava la cançó, la seua temàtica, i després desenvolupava la història?"

Va ser per casualitat. M'agrada escriure mentre escolte música. Portava la novel·la avançada quan me'n vaig adonar que la història comptava coses semblants a les cançons. A més es va estrenar la pel·lícula "La vie en rose". Hi havia semblances entre la Sara i la Piaf. Dos dones que a causa de la seua inestabilitat cauen en l'autodestrucció. Alguns del sentiments eren els mateixos. La cancó "La vie en rose" compta la contradicció de buscar un ideal i trobar una vida en negre. Aleshores vaig començar a jugar amb les cançons i els capítols. 

La novel·la està ambientada a Alacant, encara que mai s'arriba a anomenar. De fet hi ha un homenatge al restaurant de René, fill del mític boxejador Marcel Cerdan i protegit de l'Edith Piaf. De veres creu que esta ciutat dóna joc per a creacions literàries?

És la novel·la més viscuda en Alacant. Abans ja havia escrit alguna cosa. Realment Alacant és una ciutat que dóna molt de joc literari. És l'Alacant que jo he conegut, el que m'agrada, la part del centre, la plaça Nova, la plaça de Gabriel Miró, els carrers antics, el port... Elements que em van fer reconciliar-me amb la ciutat a on visc ja la meitat de la meua vida. L'aparició del restaurant del Marcel Cerdan fa tres anys fou un altra casualitat. A la novel·la jo savia que era la Piaf, i el vaig aprofitar. Alacant és un escenari perfecte per a una novel·la no pels llocs, sino pels ambients. És una ciutat de pas moltes vegades, i això la fa interessant. Alacant no és perillosa, però n'hi ha perills. 

En este sentit pareix molt més literària Alcoi, d'on és vosté natural. Alcoi és una ciutat amb un patrimoni arquitectònic modernista envejable, a més està enclavada com en un 'botxo', al voltant de muntanyes, i atrapada en el temps.

Sara podria viure en una ciutat com Alcoi, però no l'Ismael perquè a Alcoi és complicat publicitar la prostitució al ser una ciutat xicoteta. "Sara, la dona sense atributs" necessita una ciutat amb mar, com Alacant, perquè el mar simbolitza gent de pas.