Llegir entre línies: Irène Némirovsky

Vaig descobrir Irène Némirovsky (Kiev 1903-Auschwitz 1942) fa cinc anys, de la mà d'una de les seues novel·les més desconegudes, El mestre d'ànimes (1939). A poc a poc vaig anar ampliant la informació sobre aquesta escriptora jueva, nascuda a Ucraïna que, per la seua religió, amb el conjunt de la família, va fugir de la revolució soviètica per passar a Finlàndia, Suècia i, finalment, instal·lar-se a França.

És en aquest país on publica –en francés– tota la seua trajectòria. La seua trajectòria vital és un bon resum de les penalitats de l'Europa del segle XX; immersa entre guerres i revolucions que s'oferien com a pretext d'alliberament de l'individu –de la lluita per la individualitat i el retrobament amb el superhome, en paraules de Nietzche–, en definitiva, van ser fonamentals per destrossar la vida de milions de persones. Ara bé, dins d'aquest garbell de víctimes, aparegueren escriptors i escriptors fonamentals per la cultura europea, com són Sandor Marái, Mercè Rodoreda o la mateixa Irène Némirovsky, entre tants altres.

Avui, en el periòdic El País, Mario Vargas Llosa retia homenatge a l'escriptora en un article en el qual oferia el seu comentari després d'haver llegit Suite française (2004). Tot i no ser un escriptor de la meua completa devoció, en aquesta ocasió, no puc sinó signar la valoració de Vargas Llosa sobre la Némirovsky. A més, tinc molt recent la lectura d'aquesta peça insuperable de les lletres europees contemporànies. És una obra clau escrita per la persona que té el trist privilegi de presenciar la realitat davant seu. Una novel·la inacabada –salvada miraculosament per les filles petites, Denise i Elisabeth, que s'escaparen amb una antiga mainadera– que ofereix “la ràbia al cor” (pàg. 42) davant de la realitat. Un munt de sentiments contradictoris, de sensacions perdudes: “Nosaltres som els corders preparats per a matar-los. Algú em pot explicar el per què?” (pàg. 267). Un mirall complet de la societat francesa davant de l'absurditat i la incredulitat de la invasió francesa amb un missatge per als lectors en defensa de la igualtat i de la comprensió: “els esdeveniments greus, per sort o no, no canvien l'ànima d'un home, però la matisen” (pàg. 271). Una bona ocasió perquè el lector agosarat i a la recerca d'històries intenses i reflexives puga redescobrir les novel·les d'aquesta escriptora. Una proposta que engloba altres títols com Vi de solitud (1935) o El ball (1942). Petites joies, grans lectures.

Carles Cortés es profesor de la UA y escritor